La font i l'engany

Era fosc, i caminava sol per un camí perdut, entre els arbres i la lluna i els estels de mitja nit.

Més lluny del salze blanc, una font il•luminava un raig d’aigua clara les imatges de l’estany.

I allà, asseguda a la font, una fada el va mirar, contemplant-lo amb uns ulls que ho deien tot, va encendre el món.

I la lluna va riure, les estrelles van baixar, i la fada del boscos va somriure i va marxar.

Era fosc i respirava fort, mirava dins la font, on ja l’aigua no es movia, doncs el temps queda aturat.

Tot l’or que ell tenia, era una moneda vella com els cant dels grills que deien dolçament enamorat.

Fou així, ell tingué el gran desig, de tornar veure aquells ulls, que l’havien captivat del tot, fonent el món.

Va mirar cap el aigua, la moneda va caure i la font s’endugué el desig que mai es va complir.

Explica la llegenda que un noi pobre va morir ofegat, en una font desconeguda, a la vora d’un estany.

Diuen que ell estava dolçament enamorat d’una fada d’aquells boscos que només veigué un instant.

Desitjar trobar-la, tornar a sentir de prop el seu esguard; va tirar una moneda a l’aigua demanant fer-ho realitat.

Cada nit anava a acompanyar la lluna de l’estany, i el salze blanc plorava perquè la font el va enganyar.

Y la lluna va riure, les estrelles van baixar i la fada dels boscos va somriure i va marxar. Va mira cap l’aigua, la moneda va caure i la font s’endugué el desig que mai es va complir.

Dedicat a l'engany de la realitat, que juga a ser honest i és més mentider que ningú.